XI Col·loqui Internacional "Problemes i Mètodes d'Història de la Llengua": La llengua desitjada

Marc teòric

Contacte

Grup d'Història de la Llengua i Llengua Normativa

Institut de Llengua i Literatura Catalanes

Facultat de Lletres

Plaça Ferrater Mora, 1

17071 Girona, Espanya

correu ghl@udg.edu

 

 

Framework


XI Col·loqui Internacional «Problemes i Mètodes d’Història de la Llengua»: La llengua desitjada

Universitat de Girona, 25-28 de juny de 2019

 

Si, com ha pretès sempre el grup impulsor d’aquest col·loqui, la història de les llengües és, essencialment, la història de la construcció d’uns artefactes culturals que permetien fixar i estendre la idea mateixa de la llengua entre els parlants per posar-la al servei de l’articulació de comunitats cohesionades i interdependents, hem d’admetre també que les llengües han estat, essencialment, un objecte del desig.

Allò que podríem anomenar, amb tots els matisos que calgui, la ideologia lingüística nacional ha estat a la base de la majoria dels processos històrics que, havent culminat o no, ens han dut fins a la realitat actual, un món de llengües que representen, amb més o menys exactitud, la diversitat dels grups humans, i també llurs convergències. L’homogeneïtat lingüística que, en connexió amb un territori determinat, han pretès idealment els intel·lectuals i els polítics, sobretot des dels inicis de l’època contemporània, gairebé mai no ha estat del tot assolida, a causa de la complexitat interna dels territoris lingüístics, la resistència dels trets locals o regionals, i les tensions contraposades que hi han exercit els mecanismes d’imposició de la llengua pública. Tanmateix, la llengua desitjada ha anat esdevenint una llengua real en la mesura que els processos d’estandardització i la força de les dinàmiques homogeneïtzadores han pogut modificat la realitat.

En el món actual, diversos pensadors han volgut veure-hi el declivi o el final de les ideologies nacionals. En el terreny lingüístic, la postmodernitat comportaria la irrellevància de l’adscripció lingüística dels individus d’una mateixa comunitat, la desideologització de l’ús lingüístic, l’extensió del plurilingüisme i l’alternança de llengües en associació amb una nova distribució dels espais —físics o funcionals— de la pràctica lingüística.

Però el triomf del multilingüisme pot suposar, paradoxalment, el triomf de la idea simplificadora que redueix les llengües a la seva representació, o nivell construït —el que s’ensenya i el que s’aprèn quan l’aprenentatge de la llengua és planifica. Això pot produir-se, o bé perquè la llengua pública acaba no essent la llengua habitual o espontània per a una part significativa de la població, que sols l’aprèn a l’escola, com a L2:, o bé perquè es vol imposar la llengua estàndard en detriment de la llengua espontània dels parlants nadius per ordenar el caos que representa la diversitat —en aquest cas, sol atribuir-se el caràcter de la genuïnitat a la llengua estàndard. En tots dos casos es consuma el desig d’imposició de la llengua construïda, però a la pràctica, eliminant la variació interna, es priva aquesta llengua dels atributs que li havien de permetre articular i cohesionar la societat. 

La culminació de la ideologia lingüística nacional —la culminació exitosa de l’estandardització d’un territori— pot comportar doncs, en alguns casos, una pèrdua important en la diversitat interna tradicional i debilitar així les connexions emocionals que permetien que la llengua dels parlants s’identifiqués amb la dels seus avantpassats i amb la del territori més immediat— i, per extensió, amb la comunitat. I en els territoris poblacionalment més heterogenis, on aquesta heterogeneïtat sol ser recent i conseqüència de les dinàmiques de globalització, la competència entre les llengües particulars i la llengua pública, si aquesta no esdevé veritablement la llengua dels sentiments, pot desballestar definitivament la funció cohesiva que històricament ha correspost a la llengua nacional —de fet, l’atribut nacional per antonomàsia.

Però això és així a tot arreu? Les llengües ja no són enlloc l’element fonamental de la identitat col·lectiva? O estem assistint a una discriminació entre les llengües que, per les seves característiques de magnitud, estatus, posició estratègica, etc. poden seguir exercint la funció de llengües nacionals i les que hi han de renunciar? La ideologia lingüística nacional ha deixat realment de tenir sentit? Quines altres estratègies els correspon desplegar avui a les llengües històriques dels territoris si volen seguir formant part de la vida de la comunitat que s’hi organitza? Com són les llengües que desitgen avui els polítics, els intel·lectuals, els filòlegs?

Totes aquestes qüestions són a l’origen de la proposta del XI Col·loqui «Problemes i Mètodes d’Història de la llengua», un col·loqui que vol anar una mica més enllà que els anteriors en l’anàlisi dels processos històrics que han marcat les llengües d’Europa fins a l’actualitat, que posa la mirada en el futur de les llengües i que reclama, per a això, una consideració retrospectiva de les nombroses  reflexions impulsades en aquest entorn acadèmic per part del grup d’investigació en història de la llengua de la Universitat de Girona i, especialment, del seu investigador principal, Josep Maria Nadal. La celebració del Col·loqui coincidirà, precisament, amb la jubilació acadèmica del doctor Nadal, i podrà servir per al reconeixement de la seva important aportació teòrica al camp de la història de les llengües per part dels amics i dels col·legues. La disciplina de la història de la llengua, de naturalesa profundament ideològica, ha estat abordada amb molta intensitat pel grup de Girona durant les darreres dècades, i el treball teòric impulsat per Nadal, més enllà de l’especialització del seu equip en l’àmbit de la llengua catalana, pensem que ha pogut contribuir de forma significativa al seu desenvolupament. L’explicitació de la llengua desitjada al llarg de la història hauria d’ajudar-nos a afinar el nostre desig de llengua per al futur. 

Seran, en conseqüència, temes de reflexió en el col·loqui «La llengua desitjada» els següents:

1.      La desigualtat de les llengües

2.      La llengua i la identitat col·lectiva

3.      Multilingüisme interlingüístic i multilingüisme intralingüístic

4.      Els espais de relació, de trobada, d’interacció, i la diversitat lingüística (inter- o intralingüística)

5.      La paradoxa de l’estandardització: fer néixer la llengua i/o matar-la?

6.      Estandardització de la llengua i estandardització del territori

7.      Relacions socials, poder i dialectes: el centre i la perifèria de la llengua

8.      L’ensenyament de la llengua i de la diversitat

9.      Llengües sense parlants nadius?