Comunicació 1. Sònia Boadas (Universitat Autònoma de Barcelona):
«El mito de Andrómeda en Lope de Vega: poesía narrativa, iconografía y representación teatral»
Lope de Vega quedó seducido por el mito de Perseo y Andrómeda y así lo reflejó en varias de sus composiciones literarias. Además de algunos sonetos, el Fénix dedicó a esta historia mitológica el poema narrativo La Andrómeda, publicado dentro de La Filomena, y la comedia La fábula de Perseo, incluida en la XVI Parte de Comedias. A pesar de que ambas obras salieron el mismo año (1621), y de la misma imprenta madrileña (viuda de Alonso Martín), un análisis de los textos descubre que presentan ciertas diferencias en el argumento, en la caracterización de los personajes y en los atributos de los mismos. Todo parece indicar que estas divergencias tienen relación con la influencia que determinada iconografía ejerció sobre algunas obras del Fénix. A lo largo de esta comunicación se intentará mostrar cómo los grabados del artista alemán Virgil Solis influyeron en la concepción del mito lopesco y cómo la iconografía es la responsable de las diferencias entre las composiciones analizadas. Mientras que en La Andrómeda se siguió fielmente la versión del mito que habían transmitido las Metamorfosis de Ovidio, en La fábula de Perseo se incorporaron elementos de los grabados de Solis, revelando así el estrecho vínculo que para Lope existía entre pintura y teatro, entre imagen y representación.
|
Comunicació 2. Marc Sogues (Universitat de Girona):
«L’estètica del bodegó en la poesia epistolar de Francesc Fontanella»
El corpus literari del poeta i dramaturg barceloní Francesc Fontanella (1622-1682/83) inclou una seixantena de composicions de caràcter epistolar. Es tracta de cartes en vers i en prosa, de caràcter habitualment jocós i de temàtica amorosa, i van adreçades a dames festejades pel poeta. Als manuscrits, moltes d’aquestes composicions apareixen encapçalades per rúbriques en les quals s’indica que estaven pensades per acompanyar l’enviament de petits obsequis, en la major part dels casos, flors, fruites, verdures o petits presents. Aquests objectes tenen dues característiques en comú: la primera és que semblen dotats d’una càrrega simbòlica aparentment relacionada amb el contingut de les cartes, però el significat de la qual no se sol fer explícit dins el text i resta, per tant, opac al lector no familiaritzar amb aquesta mena de codi extratextual, de caràcter visual. La segona és que són la mateixa mena d’objectes que acostumem a ser representats en un dels gèneres pictòrics més característics del barroc: els bodegons o natures mortes. Partint d’aquestes constatacions, la comunicació servirà per realitzar un exercici comparatiu en el qual es posaran de costat els referents iconogràfics de l’època i les rúbriques fontanellanes per mirar d’escatir si els primers poden actuar com a fonts de les segones i en quina mesura el seu coneixement pot resultar productiu en la interpretació dels textos epistolars fontanellans.
|
Comunicació 3. Arantxa Llàcer Martorell (Universitat de València):
«Festa pública i memòria privada a la Barcelona barroca»
Partint de la premissa que l’època barroca representa l’auge dels certàmens i de festivitats diverses, és innegable que aquests van tenir com a resultat una producció escrita àmplia i rica amb motius diferents. Més concretament, els diferents esdeveniments festius que se celebraven a la ciutat comtal comportaven tota una producció literària que participava i alhora narrava al detall el transcurs de les festes. De tota la literatura creada amb aquests motius estudiem en aquesta ocasió aquella que va ser produïda en un entorn privat, la qual ens proporciona una quantitat de detalls del tot extraordinària. Dintre la memorialística vinculada a la ciutat comtal presentem en aquesta ocasió el testimoni del religiós barceloní Jaume Ramon Vila. En el seu Dietari, mossèn Vila posa a la nostra disposició descripcions, anècdotes i esdeveniments de gran vàlua i que, a més, són difícils de trobar en altres testimonis d’aquest tipus. En els sis anys de notícies que l’autor va recollir, la festa viscuda en primera persona i de temàtica ben diversa (cerimònies religioses motivades per la mort d’un personatge important de la ciutat o per l’embaràs de la reina Margarida, per exemple) és un element clau, i que ha deixat versions molt personals, fins i tot curioses, de les solemnitats barcelonines. Però a més, combina en el seu relat diferents elements artístics que participen de la festa com ara alguns versos que van formar part de cerimònies reials, cartells amb motius festius, les modificacions arquitectòniques motivades per celebracions diverses, i fins i tot ressenya algun miracle i es fa ressò de les versions cantades dels sermons. Hi conflueixen, per tant, literatura, arquitectura, música i espectacle en un sol testimoni.
|
Comunicació 4. Anna Garcia Busquets (Universitat de Girona):
«Celebracions públiques siscentistes: Els emblemes de Francesc Fontanella»
Francesc Fontanella va dissenyar quatre conjunts d’emblemes festius o jeroglífics: els dos primers, amb motiu de la canonització de Tomàs de Vilanova al 1658 i de Rosa de Lima al 1671; el tercer, per a unes celebracions l’any 1676 als carmelites descalços per la beatificació de Joan de la Creu, i el quart, les intitulades Empreses Funerals, com a decoració dels cadafals fúnebres per a les exèquies. Les composicions, pensades com a guarniments d’arquitectures efímeres, formen part de l’etapa rossellonesa i religiosa: Fontanella, exiliat a Perpinyà des de finals de 1652, va ingressar a l’orde de predicadors al 1657. Ens han pervingut, com la majoria de producció rossellonesa, a través de pocs manuscrits: el núm. 68 de la Biblioteca Lambert Mata de Ripoll i, en el cas dels tres primers conjunts, també a través del núm. 80 de la Biblioteca de Catalunya.
Coneixedor de l’obra d’Andrea Alciato i Juan de Horozco, Fontanella els va compondre per a un espectador no elitista, però familiaritzat amb la literatura emblemàtica, i la cultura religiosa i clàssica. Les imatges no s’han conservat, només la seva descripció, el lema i la lletra (excepte en les Empreses funerals, que no en tenen). Aquesta comunicació presenta l’edició crítica dels textos, l’anàlisi de les fonts i la seva inserció dins del corpus català. Els emblemes de Francesc Fontanella són una mostra de llenguatge confluent (síntesi pictòrica, literària i festiva), creació genuïna de l’època moderna i, en especial, de la cultura del barroc.
|
Comunicació 5. Sergi Moreno Jiménez (Universitat de Girona):
«Les relacions de successos i el teatre barroc: El setge de Girona (1653) i De fuera vendrá, d’Agustín Moreto»
L’eclosió del periodisme primitiu va conèixer un auge extraordinari des de pràcticament finals del segle XVI, i durant tot el XVII. Bona mostra n’ofereixen, ja no tan sols els llibres dedicats a la narració de festivitats solemnes (com la de Jaume Rebullosa, Relación de las grandes fiestas que en esta ciudad de Barcelona se han hecho a la canonización de su hijo San Ramón de Penyafort, Barcelona, 1601; o la de Josep Dalmau, Relación de la solemnidad con que se han celebrado en Barcelona las fiestas a la beatificación de la Madre Santa Teresa de Jesús, Barcelona, 1615; per citar només dos exemples barcelonins), sinó la fama de què va gaudir el format editorial que ràpidament va constituir el gènere anomenat relació: entre tres i sis folis en quart (de vegades més) que donaven noticia breu de festes, esdeveniments significatius, victòries militars, etc., i que solien incorporar des de descripcions fidels del fet fins a composicions poètiques d’elogi o vituperi. Aquest auge es pot xifrar en la utilització que el teatre en va fer. En efecte, dramaturgs com Lope de Vega, Mira de Amescua, Calderón de la Barca o Agustín Moreto, conscients de l’èxit desmesurat d’aquest gènere, sovint van incorporar a les seves peces relats extrets directament d’una o varies relacions per tal de narrar un fet que sabien era d’interès públic i que, al cap i a la fi, concedia a la seva obra un nou camí per cercar l’atenció i l’aplaudiment dels espectadors. Havent ja estudiat aquest tipus de transvasament genèric en algunes obres particulars (e. g., Sergio Moreno, «“Presumo que impresas andan”. Relaciones de sucesos en No son todos ruiseñores, de Lope de Vega», Criticón, nº 127 (2017), en premsa), pot resultar d’interès explicar-lo, per exemple, a través de l’adaptació que en fa Moreto de les relacions sobre el setge de Girona de 1653 (i que es troba sense estudiar) a la seva obra De fuera vendrà (c. 1653) per tal d’explicar suficientment aquest tipus tan particular de confluència artística barroca.
|
Comunicació 6. Albert Mestres (Institut del Teatre):
«“S'alçarà la cortina”: espai i lloc a la Tragicomèdia pastoral d'amor, firmesa i porfia de Francesc Fontanella»
En general la bibliografia, sobre si les dues peces teatrals de Francesc Fontanella van ser un mer exercici literari o si van ser representades, ha apostat per aquesta segona opció. En aquest article ens proposem primer rastrejar l’origen i l'evolució d'un codi d’entrades i sortides de l’escenari que, en la nostra opinió, perdura des del naixement del teatre clàssic atenès, a través de la comèdia nova, el teatre llatí, el teatre renaixentista, que reprèn la comèdia llatina després del sotrac de mil anys de l'edat mitjana, i el teatre barroc fins al segle XIX. En segon lloc, volem demostrar, a partir de la convenció espacial en què s'insereix i l'ús de l'espai que s’hi fa, amb una anàlisi de totes les entrades i sortides marcades per les acotacions que conté, que la Tragicomèdia pastoral d'amor, firmesa i porfia no solament va ser escrita per ser representada, sinó per a una representació concreta. A més, volem plantejar la hipòtesi que, donat el moment de redacció i de representació de la Tragicomèdia, durant la Revolució Catalana entre el 1640 i el 1650, s'hi amaga una intencionalitat política.
|
Comunicació 7. Verònica Zaragoza (Universitat Oberta de Catalunya):
«Poesia religiosa del segle XVII: textos i contextos per a la música a l'àmbit català»
Més enllà del repertori musical editat i estudiat com a font textual pels musicòlegs, molts dels versos que transmeten bona part dels manuscrits d’autor i els reculls poètics col·lectius recuperats del Barroc català donen compte de la relació indestriable entre poesia i música. Especialment prolífic per a la creació d’aquesta poesia musicada o vehiculada en el cant fou durant el segle XVII l’ambient monàstic femení, en què les religioses, poetes eventuals o aficionades van posar la seva ploma al servei de la devoció creativa i del corrent divinitzador d’obres/cançons profanes que, convertit en moda literària, va impregnar tota la Contrareforma amb fins clarament evangelitzadors. Rubricats amb el nom de vilancets, cançons, glosses, goigs, coples o cobles, lletres... aquests testimonis poèticomusicals han estat sistemàticament ignorats, abandonats en un territori de ningú, i evidencien la necessitat de tractar-los sota una mirada interdisciplinar que permeta enriquir-ne les interpretacions.
L’objecte de la comunicació és, per tant, oferir una primera mostra representativa d’aquests textos sacres, espirituals o morals, que abracen indistintament els àmbits de la poètica i la música, per dilucidar-ne precisament els usos i el sentit de la música en la producció literària. Per fer-ho, d’una banda, analitzarem algunes de les peces reportades pels cançoners de carmelites descalces de Barcelona i de Vic, procedents, en part o totalment del cabal tradicional, juntament amb altres mostres cantades de poetes religioses, per tal com permeten projectar llum sobre les pràctiques d’escriptura poètica en la vida conventual femenina dels segles XVI-XVIII, clarament performatives, indestriables de la música i del teatre. En contrast, analitzarem les traces musicals que es poden extreure del cicle poètic religiós d’un autor culte com Francesc Fontanella, a la ploma del qual devem més d’un centenar de poesies religioses. Escrites en bona mesura en la darrera etapa de la seva vida, a l’interior del convent de Sant Domènec de Perpinyà, s’hi té un coneixement considerablement menor al de la seva producció profana. L’estudi d’aquesta petita mostra representativa ens possibilitarà, en darrera instància, establir una sèrie de paral·lelismes i concomitàncies entre els usos poèticomusicals en autores poc conegudes i un autor culte i amb una rica i prestigiosa tradició manuscrita com fou Francesc Fontanella.
|
Comunicació 8. Josep Pujol i Coll (Escola Superior de Música de Catalunya):
«Ressonàncies musicals en l'obra de Francesc Fontanella»
Catalogades com a “lletres per a cantar”, dins l’obra poètica de Francesc Fontanella hi ha alguns poemes religiosos, satírics i amorosos amb connotacions musicals evidents. Per les indicacions paratextuals que precedeixen alguns d'ells, en tant que contrafacta podem arribar-ne a conèixer amb quina tonada eren cantades. Per tant, aquests poemes poden ser recuperats també com a cançons.
A banda d’aquestes peces, n'hi ha d'altres susceptibles de ser considerades també lletres per a cantar, sobretot les nadales i vilancets dialogats. Són del tot comparables a tantes textos coetanis escrits per poetes “vilanciquers” i emprats pels mestres de capella siscentistes com a base per a festivitats on els vilancets en foren l'element estrella. En aquest sentit, es mostraran d'altres lletres de vilancets coetanis amb paral·lelismes estructurals, formals i temàtics amb els de Fontanella.
|