Recull d'articles

Números anteriors

Totes les entrades

Subscripció

Articles

Transformacions post confinament: I ara què?

Javier Segura del Pozo

Metge salubrista de l'Ajuntament de Madrid 


Les persones

La pandèmia i el confinament ha suposat que s’hagi aturat el món productiu i que el protagonista principal hagi estat el món reproductiu, és a dir, el món de les cures. La pandèmia i el confinament ens ha fet a les persones més conscients:

1. La nostra vulnerabilitat. Els que som sexagenaris, que crèiem que els 60 eren "els nous 50", ens ha posat davant del mirall de la fragilitat de la nostra esperança de vida, així com la necessitat de cercar una ràpida alternativa al model de residències de la gent gran.

2. La nostra interdependència. Som dependents per a les cures que ens podem proporcionar entre els cercles pròxims (també de la negligència, com la violència de gènere), les veïnes o les professionals. També som conscients de la nostra dependència econòmica per a l'accés a béns bàsics, incloent la nostra dependència de les cadenes de producció i distribució d'aliments o de la necessitat d'una major autonomia estatal en la producció de material sanitari essencial (EPI; ventiladors mecànics, proves PCR etc.), inclòs l'avantatge de tenir una indústria pública d'aquests productes estratègics en cas de pandèmies.

3. El valor de la proximitat: tenir un veïnat ben dotat d'infraestructures, zones verdes, carrils bici, voreres, però també de solidaritat veïnal. El model de "La ciutat dels 15 minuts" de l'alcaldia de Paris.

4. El valor de l'espai públic, com bé que compensa les diferències de qualitat dels habitatges (espai privat). Igual que la sanitat i l'educació pública beneficia especialment als que tenen menys accés a la sanitat i educació privades, el carrer, el parc i la plaça són especialment apreciats per als que tenen habitatges poc confortables. La iniquitat en l'habitatge s'ha fet especialment visible en el confinament. També hem tornat a veure l'espai públic com l'espai de les relacions comunitàries. La limitació del seu accés ha dificultat les accions dels grups veïnals de suport mutu.

5. Els pros i contres del teletreball. D'una banda, és un privilegi (hi ha una gradació social de la seva pràctica, segons un estudi de l'ajuntament de Madrid). També ha estat un descobriment (es pot fer des de casa gairebé les mateixes coses que des de l'oficina), però també és un risc de major explotació, especialment per a les dones (doble jornada al mateix escenari i horari)

6. El valor dels treballadors essencials però precaris (caixeres i reposadores de supermercats, netejadores, riders, agricultors / recol·lectors, transportistes, cuidadores de persones grans i discapacitades, etc.)

7. El valor de la sanitat pública i dels serveis públics en general (incloent l'educació pública bolcada a la tele docència i preocupada per la bretxa digital, o els serveis socials). Enfortir-los i no desmobilitzar-los.

8. La importància de les xarxes comunitàries: hem d'exigir serveis públics forts, però hem d'estar preparats per a l'autoorganització de la ciutadania, per si l'estat ens deixa tirats, ja que allò que és comú no és necessàriament sinònim del que és Públic.

9. Que, en cas d'amenaces, afloren tant les pulsions més individualistes, autoritàries (el policia de balcó), xenòfobes, sectàries i demagogues, com les més solidàries, altruistes, pròpies de l'ètica de la cura.

10. La inacabable, creixent i insuportable polarització de la vida política, amb la impossibilitat d'un diàleg argumentat i la forja de consensos; el poder anar més enllà de les bombolles tribals informatives i d'opinió. Les dues Espanyes de Machado.

11. Carpe diem. Un altre sentit del temps. Temps per reposar, reflexionar, parlar amb els familiars i amics. Temps que vola. Hem viscut al dia, donant-li menys importància al matí, posposar el gaudi per a l'endemà, tot pot anar-se'n a prendre pel sac: la vida, la feina, les relacions, els plans. Centrar-nos en tenir cura l'important.