Recull d'articles

Números anteriors

Totes les entrades

Subscripció

Articles

Entrevista a Carles Muntaner

En tots els seus anys de treball en el camp de promoció de la salut, més detalladament en desigualtats, quins canvis destacaria que s’han produït?

En desigualtats  hi ha hagut un canvi a partir dels darrers 10 anys i això te interès per la integració del camp de les desigualtats socials en la salut de les poblacions i la promoció de la salut. Entre els anys 90 i 2008 parlaríem més d’epidemiologia social. Va ser a partir de l’estudi de desigualtats al “Black Report” i al “Whitehall study” ambdós al Regne Unit quan va  haver-hi un creixement en el  camp de les desigualtats, que va consolidar-se als 90 als Estats Units culminant amb el “2008 WHO Report of the Commission on Social Determinants on Health”, on vaig co-dirigir la xarxa sobre treball. Aquest informe va reconèixer a nivell global la contribució científica d’aquest camp de coneixement i va establir que les desigualtats en salut son la conseqüència de desigualtats en recursos econòmics i grans diferències de poder entre i dins dels països. Durant el segle XXI jo diria que ha seguit creixent però de forma més lenta.

Així doncs abans dels 90 es feien estudis epidemiològics que parlaven de desigualtats, especialment del que coneixem com a gradient de salut. Aquests estudis sobre gradients es van generalitzar a la resta de països, jo diria degut a la seva simplicitat sociològica, pragmatisme, manca de explicacions la qual cosa els fa políticament “neutrals”, i a la dominància dels Estats Units i el Regne Unit en aquests camps científics i les seves publicacions. En aquests estudis s’estudiava les diferències existent entre els grups econòmics (definits únicament en termes d’ocupació, educació o ingressos), on s’afegien factors de risc que poguessin “explicar” el gradient en salut. A Catalunya, per exemple,  l’Agència de Salut Pública de Barcelona va fer estudis que repetien resultats que es produïen als estudis que es van fer a Anglaterra, però vàrem (jo hi vaig participar) ser dels pocs (els únics que jo sàpiga) a afegir-hi innovacions en la mesura de la posició socioeconòmica.

Però no va ser fins els últims 10 anys quan realment es van començar a fer programes que permetien reduir les desigualtats tant a nivell local com a nivell nacional. Es fa recerca sobre polítiques que volen fer desaparèixer les desigualtats (Intersectorial Action, Health in All Policies), no només estudis que les descriuen. Aquest podríem dir que és el canvi més important que s’ha produït.

Han tingut èxit aquests programes?

A nivell nacional és més difícil perquè es necessita molta voluntat política. Es van fer programes a Finlàndia, Austràlia, Anglaterra,... etc. Es van fer polítiques específiques al sector salut que ajudessin a reduir les desigualtats des d’aquest sector treballant amb altres sectors, com per exemple educació.  A Finlàndia, per exemple,  el sector salut treballa amb el sector educatiu, el sector econòmic per reduir el consum de productes làctics amb excés de greix relacionats amb problemes vasculars. Això es va aconseguir amb una aproximació primer regional i després nacional, amb la col·laboració de diferents sectors, és  a dir, una aproximació multisectorial.

 I això també s’intenta fer a Catalunya, treballant des de Salut a Totes les Polítiques, s’han volgut aplicar els coneixements de desigualtats en salut aplicant-ho a salut pública. Fer polítiques que permetin reduir les desigualtats. Repeteixo, aquest és el canvi més important que s’ha produït darrerament. Ja no només es descriuen desigualtats, es reconeix amb la epidemiologia social no n’hi ha prou s’han de fer accions per reduir i erradicar aquestes desigualtats (econòmiques, ambientals, polítiques, culturals, cientificotecnològiques. Degut a la manca de mecanismes explicatius, jo diria que la majoria de la epidemiologia social no ajuda a fer polítiques, i per això la trobo intel·lectualment poc estimulant. Aquest ha de ser l’objectiu principal de la salut publica, perquè és un objectiu ètic. S’han de crear polítiques per intervenir per millorar la salut de la població i reduir desigualtat que representen una injustícia evitable.

Com es pot aconseguir reduir aquestes desigualtats?

Per començar com a qualsevol política social cal posar-hi diners. S’està començant a fer però es necessita una inversió econòmica molt més important. Cal estudiar quines funcionen i quines no  i a quin nivell: fer avaluacions de la seva implementació i de resultat. Cal fer-ho a nivell de barris, a nivell local, però les polítiques també haurien de ser nacionals. I per això es necessiten molts més recursos, implicant tots els sectors amb la creació de estructures d’estat (aquestes nogensmenys serien mes senzills que els altres).

Parlem de desigualtats econòmiques?

Si, però les desigualtats en salut no es donen només entre diferents classes socials. Es poden donar també entre gèneres. Aquí per exemple calen polítiques d’igualtats que aconsegueixin mateix sou per mateixa feina, o evitar discriminacions i violència patriarcal que generen desigualtats econòmiques, polítiques i culturals entre dones i homes.

Un altre exemple són les persones sotmeses a condicions laborals precàries, un concepte lligat a la classe social. Contractes de curta durada indeterminats i sense beneficis, salaris baixos i moltes hores de feina. Tot això repercuteix en la salut de les persones. Hauríem d’ afegir discriminacions degudes a la ètnia, raça, edat, nacionalitat, migració, identitat i rol de gènere,  orientació sexual, discapacitat, migració, i salut mental.

Com podríem solucionar totes aquestes desigualtats en salut?

La forma de solucionar-ho seria implementar lleis nacionals intersectorials que tenen efecte clau sobre la salut, tot i que no s’originen en el sector salut. Com per exemple algunes que el TC s’està carregant cada cop que pot, com la seguretat alimentaria o equitat en els sous entre dones i homes... 

Un exemple és la llei d’emergència energètica. Famílies en risc de fred pel fet de no tenir diners de pagar l’electricitat. És una mesura clara  per reduir les desigualtats: famílies amb menys ingressos podrien veure millorar la seva situació a l’hivern, i això té efecte sobre la seva salut, molt notable en la gent gran.

Per últim, aquest número de bep SALUT parlem d’Alfabetització en salut, què n’opina?

Al nostre país és necessària l’alfabetització en salut, tot i que no és suficient. S’ha de donar oportunitats a la gent perquè sigui saludable. S’han de considerar les condicions econòmiques i materials que té la persona per poder aconseguir una vida saludable. I tot ha d’anar acompanyat de polítiques publiques que ho facin possible, no hi cap altre manera. Evidentment, es necessita un servei de salut equitatiu i resolutiu que doni resposta a les necessitats de la població.

Però no podem fer responsables a les persones de la seva salut sense tenir en compte que el seu entorn determina aquesta possibilitat. Si no tenim en compte el treball, el barri, l’habitatge, les relacions familiars, la qualitat de l’ambient, no podem esperar conductes saludables ni una població amb bona salut. L’alfabetització és clau, però has de tenir oportunitat de fer les estratègies que s’ ens demana. A part de coneixements necessitem una economia equitativa i una sobirania política que permetin reduir les desigualtats de salut entre els Catalans .