Recull d'articles

Números anteriors

Totes les entrades

Subscripció

Articles

Salut i espiritualitat: un tema pendent

Begoña Román Maestre

Professora de la Facultat de Filosofia (Universitat de Barcelona)


Quan el psiquiatre Engels va proposar el model bio-psico-social per superar una medicina en excés centrada en el biològic (Engels, 1977), ja apuntava cap al model d'atenció integral centrada en la persona. Però es va oblidar d'explicitar l'ingredient espiritual, el que va més enllà i més ençà comunicant el íntim i subjectiu amb el misteri que ens transcendeix. La persona, a més de necessitats físiques i socials, té necessitats espirituals, i totes elles són vitals: si no es satisfan, la vida i la salut es ressenten. Com ser finit i fràgil, en continu equilibri precari, l'ésser humà es planteja molts interrogants difícils de respondre, ja que són els fonamentals sobre el perquè de tot i del paper de cada un de nosaltres. Si bé s'ha aconseguit la incorporació a la salut de les dimensions psíquiques i socials, més enllà de les biològiques, l'espiritualitat és el tema pendent.

Cal acompanyar els pacients també en aquesta dimensió que enfonsa les seves arrels en l'animal enigmàtic que som. La recerca de sentit precisa esperança, i la recuperació de la salut, o l'acceptació que la vida s'acaba, requereix de reconciliació amb la nostra condició. Nietzsche va encertar amb la seva aforisme que qui té un perquè en la vida pot suportar gairebé qualsevol com (Nietzsche, 1981).

En aquests assumptes, però, els professionals no acaben de trobar-se còmodes. I és que comprendre és més que entendre, és abraçar i sostenir en un món que no es deixa explicar del tot (Gadamer, 2011). Ara més que d'entendre (causes i efectes, signes i símptomes, proves i resultats) explicar i receptar, aquí esdevenen salts, de fe, d'acceptació, de lligam, i és temps de callar perquè no es pot parlar amb rigor (Wittgenstein, 2007), sense que per això sigui absurd ni insignificant. Per això és convenient formar-los, fins i tot també comptar en els hospitals amb agents d'espiritualitat.

El professional ha de treballar-se personalment aquesta dimensió: perquè no es pot donar el que no es té. No es tracta d'imposar la pròpia espiritualitat (hi ha un deure d'autocontenció) ni la seva recerca; es tracta simple i senzillament d'estar obert a les preguntes difícils per a les que no tenim a priori respostes adequades. Formar els professionals en virtuts, en maneres de ser, en hàbits d'excel·lència, també per a l'acompanyament espiritual és una qüestió d'humanisme i no només assumpte de cures pal·liatives. L'acompanyament espiritual cal sempre, sobretot perquè la vida i les cures que aquesta exigeix siguin de qualitat i amb consciència.

Cal formar també a la ciutadania perquè sàpiga que, a l'hora de la veritat, la vida és un misteri la pregunta mai acaba de resoldre del tot, però la recerca permet avenços i reconciliació en això tan desitjat i difícil que anomenem ancestralment amor. L'acompanyament espiritual comença estant al costat i no se sap a on porta; és un pelegrinatge personal a la recerca d'un relat que suporti i que permeti suportar tot, els goigs i els plors. L'humà és un ésser que necessita històries. Per això les grans tradicions d'espiritualitat que són les religions (encara que no són les úniques) s'han preocupat dels relats, els ritus i rituals, les paraules i els silencis. Al capdavall i de contes, es tracta sempre de que mai cap vida sigui en va.

Bibliografia


Engel G.L. The need for a new medical model: a challenge for biomedicine. Science. 1977.196(3):129-136.

 

Gadamer H.G. El estado oculto de la salud. 2ª ed. Barcelona: Gedisa; 2011.

 

Nietzsche F. Crepúsculo de los ídolos. 5ª ed. Madrid: Alianza Editorial; 1981.

 

Wittgenstein L. Tractatus Logico-philosophicus. Madrid: Tecnos; 2007.