Recull d'articles

Números anteriors

Totes les entrades

Subscripció

Articles

Pau Batlle i Amat

Com vas arribar al camp de la promoció de la salut?

Realment va ser una mica circumstancial. De fet, mai havia pensat que, essent pedagog social, treballaria directament en l’àmbit de la salut. Jo havia començat el meu trajecte professional en l’educació en el lleure i d’aquí vaig passar a les polítiques públiques de joventut. Primer a nivell local, després vaig treballar al Pla Nacional de Joventut de Catalunya a la Generalitat i llavors vaig tornar al món local.

Durant aquests anys treballàvem amb un enfoc integral de la vida dels joves i així la salut de la gent jove hi estava clarament integrada. De fet, vam fer el primer pla de drogues de la Bisbal, també fèiem activitats relacionades amb la sexualitat, la SIDA, etc.

Quan es va crear Dipsalut, vaig veure que es creava una plaça de tècnic d’educació per a la salut i m’hi vaig presentar. D’això ara en fa 10 anys.

Què et va sorprendre més quan vas aterrar al camp de la salut?

Venint del camp social i educatiu el que sorprèn més és la potència del cos teòric i científic que té salut. És bastant impressionant el diferencial que hi ha entre les diferents disciplines, sobretot la manera en què cadascuna ha anat articulant la manera de veure, interpretar, gestionar i relacionar-se amb el món, que llavors té impactes importants en la manera de gestionar la pràctica. Això és molt interessant d’analitzar, especialment en la promoció de la salut.

Què vols dir exactament?

Bé, que la promoció de la salut és una disciplina que en la seva essència prové de la salut pública, però que també té una enorme influència que prové del sistema sanitari. Amb aquests ascendents s’intenta construir la disciplina amb alguns i des d’alguns paradigmes que són els dominants en aquest àmbit, però triga molt a adonar-se que, de fet, la promoció de la salut és un espai d’intervenció compartit amb el camp social i que aquest té molt a dir i a aportar.

Des del meu punt de vista, fins que no apareix i es desenvolupa el model dels determinants socials de la salut, la promoció de la salut està atrapada pel model biomèdic. I això és molt recent, de manera que gran part del sector encara està ancorat en la perspectiva del comportament individual i dels estils de vida i li costa molt fer una mirada holística.

Així, per a tu, quins serien els principals reptes de futur?

Potser el principal repte és aquest, no? Propiciar una mirada integral, holística de l’ésser humà, de la persona... fa molt de temps que es va definir el constructe bio-psico-social... però encara és una quimera... aquesta mirada costa molt. I més encara si li afegim les perspectives espiritual i moral que va reconèixer la Convenció dels Drets de la Infància que va entrar en vigor, en termes històrics, abans d’ahir, el 1990.

Es va fer un pas de gegant amb el principi de Salut en Totes les Polítiques i amb el reconeixement del Benestar de ‘ última declaració de Xangai ... Els Objectius de Desenvolupament Sostenible són, de fet, una enorme oportunitat per transversalitzar les idees de la promoció de la salut.

També crec que a la promoció de la salut li cal avançar de la teoria a la pràctica. Té un cos teòric molt interessant, fins i tot m’atreviria a dir revolucionari, però és molt difícil de dur a la pràctica perquè és clarament una opció que requereix de molt suport polític.

Què aporta la mirada dels determinants socials de la salut?

Crec que el fet més important és el reconeixement que la salut és una resultant de les interaccions de totes les circumstàncies en les quals les persones neixen i viuen, i que la principal característica és la desigualtat. Actualment, ja ningú pot negar que la desigualtat social, en tots els àmbits, és el principal factor que defineix la salut de la població.

De fet, si mirem els pressupostos del país, veiem que es continua invertint més en el sistema sanitari que per exemple en polítiques socials, educació, ocupació o habitatge juntes... Això, en termes de promoció de la salut, és incongruent perquè sabem que el sistema sanitari acaba pagant les conseqüències, amb major pressió assistencial, d’aquest desequilibri pressupostari. Fins i tot, l’informe de mortalitat de Catalunya diu que el 72% de la mortalitat evitable es troba fora del sistema sanitari.

Això és normal que sigui així per l’evolució històrica del sistema sanitari, i és fantàstic que tinguem un sistema sanitari públic que està reconegut com un dels millors del món... A més, tot i els embats de l’Estat Espanyol, a Catalunya mantenim la cobertura universal que és el major èxit del nostre sistema. El que apunto és que el model de determinació social de la salut fa que, com a societat, ens hàgim de replantejar com distribuïm el pressupost, especialment si la prioritat és el principi d’igualtat.

I a la demarcació de Girona? Com està la promoció de la salut?

Girona, ara mateix, té una enorme oportunitat que és també una enorme responsabilitat. Es dona una confluència interesantíssima de factors. Tenim la universitat amb diferents facultats, algunes d’elles amb plans estratègics en marxa i fent nous plantejaments, l’IdibGi amb una nova direcció, tot el sistema sanitari amb els seus diferents proveïdors i el equips de salut pública de la Generalitat de Catalunya amb una riquesa i fortalesa enormes,  els col·legis professionals amb la incorporació de nous enfocs i mirades i Dipsalut com a referent en salut pública local i amb el seu pla estratègic en marxa.

Però, a més a més , ara mateix s’ha aprovat un Pla d’Especialització i Competitivitat Territorial de salut, treballat amb diferents institucions, que permetrà que comencin a treballar juntes. És una gran oportunitat si sabem articular mirades i maneres de fer diferents i complementàries.