Recull d'articles

Números anteriors

Totes les entrades

Subscripció

Articles

La crisi, una oportunitat per a la promoció de la salut?

Andreu Segura, professor associat de salut pública de la Universitat Politècnica de Catalunya i responsable de la Oficina del Pla interdepartamental de Salut Pública del Departament de Salut, Generalitat de Catalunya.

 

Davant la crisi hi ha qui no només considera injustes les retallades dels pressupostos dels serveis sanitaris, sinó que exigeix que no s’apliquin, però també hi ha qui es resigna davant la intensa limitació dels recursos. Dues reaccions extremes que no semblen gaire útils.

 Que no hi hagi ni una sola retallada no només no és factible sinó que, fins i tot, algunes podrien resultar positives. Respectant al màxim, això si, allò que és saludable. Per això estaria bé prescindir d’aquelles activitats sanitàries que no aporten res a la salut de la població i que fins i tot ens poden fer mal. I no s’entengui això com una justificació, perquè som molts els que fa anys denunciem la inconveniència del consum sanitari inapropiat. I no només per motius econòmics, sinó –bàsicament- per raons sanitàries; com a prevenció dels efectes adversos de les intervencions mèdiques i sanitàries i que són un problema principal de salut pública.

Resignar-se i no reaccionar davant les retallades que posen en perill la salut de la gent i sobretot la salut dels més necessitats seria una indecència. Sense oblidar que en part la salut de la població depèn de molts altres factors que els sanitaris i que les capes més desprotegides són les que també pateixen més limitacions educatives, d’habitatge, de les pensions, etc. Polítiques aquestes que des de la perspectiva de la promoció i la protecció de la salut de vegades poden ser  prioritàries davant les directament assistencials.

En temps de crisi és fàcil percebre com una pèrdua la suspensió d’una activitat, ni que sigui tan poc eficient i tan poc equitativa com algunes de les que duem a terme al sistema sanitari. I les pèrdues no agraden ningú. Però la veritat és que, quan no hi havia crisi, ni els gestors, ni bona part dels professionals, ni tampoc la majoria dels usuaris van posar fil a l’agulla, malgrat que molts reconeixien la disbauxa de la hiperfreqüentació (amb unes 10 consultes i més de 20 receptes per habitant i any) i de les gairebé tres mil tones de medicaments –envasos i fàrmacs— llençats als contenidors habilitats per la mateixa indústria farmacèutica per preservar l’entorn.

Les crisis ens posen entre l’espasa i la paret i ens forcen a prendre decisions. Són, com tots els tràngols, un estímul per canviar les coses; l’ideograma xinés per a la crisi és el mateix que per a l’oportunitat que com és obvi no garanteix que ens en sortim, perquè dependrà del què fem i de com ho fem. 

La contribució des del sistema sanitari no ha de limitar-se a deixar de fer allò que no és prou pertinent, eficient o equitatiu, sinó que també implica desenvolupar el compromís amb la població per millorar la salut comunitària, objectiu per al qual l’atenció primària i la salut pública haurien de col·laborar estretament.

Hora és d’apostar decididament per la reordenació sanitària que, aviat farà trenta anys, ens demanava la primera conferència mundial de promoció de la salut a Ottawa, i en lloc de desenvolupar encara més la dimensió medicalitzadora de la prevenció clínica, accentuar la perspectiva de la prevenció comunitària, per tal que els ciutadans assumim la responsabilitat i el control dels determinants de la nostra pròpia salut, treballant per assolir un entorn, una ciutat i una societat més saludable.