Joan Ferraté
Reus, 1924 - Barcelona, 2003
Crític literari, traductor i escriptor
Començà la carrera de Dret i l'abandonà. Llicenciat en Filologia Clàssica per la Universitat de Barcelona (1953), fou professor de llengües clàssiques a la Universidad de Oriente (Santiago de Cuba) entre 1954 i 1960. Després de fer d'assessor tècnic al Ministerio de Educación del govern cubà (1961), el 1962 es traslladà a Edmonton (Canadà) per ensenyar literatura espanyola i literatura comparada a la Universitat d'Alberta, on treballà fins a la seva jubilació (1985). Entre els anys 1970 i 1973 s'encarregà de la direcció literària de Seix Barral (1970-1973).
Tota l'obra de Ferraté neix de la seva passió de lector de literatura i, en especial, de poesia. L'afany de llegir amb tota precisió i d'interpretar amb la màxima racionalitat, el portà a fixar les seves lectures de textos concrets (pràcticament d'arreu del món i de totes les èpoques) en assaigs analítics, comentaris, traduccions i edicions de rigor filològic, i alhora a reflexionar teòricament sobre l'«operació de llegir»; també els seus versos originals, que sovint tenen un component imitatiu explícit, deriven en darrer terme de la febre imaginativa que és el resultat de la lectura.
El primer llibre de Ferraté (Carles Riba, avui, 1955) assenyala ja tant el seu interès primordial per la poesia com la seva capacitat d'aprofundir en la interpretació cenyida de les més diverses manifestacions literàries (per exemple, la tragèdia grega); el segon llibre (Teoría del poema, 1957, que al costat d'altres articles en recull alguns de publicats a Laye, revista en què Ferraté col·laborà des de l'inici) compagina l'esforç teorètic amb l'aproximació a obres concretes, entre les quals n'hi ha de Josep Carner i de Joan Vinyoli.
Però el llibre que situà Ferraté a l'avantguarda de la crítica i la teoria literària en tot l'àmbit hispànic és La operación de leer y otros ensayos (1962), ampliat el 1968 en Dinámica de la poesía: Ensayos de explicación, 1952-1966 (i complementat amb un epíleg d'última hora en l'edició del 1982). Ferraté hi esbossa, d'una banda, el marc teòric de la seva poètica, que té una ferma base lingüística i que se centra en la concepció de la lectura com el procés pel qual el lector temporalitza el poema llegit (identificant-ne els elements rítmics pertinents i establint entre ells el màxim nombre de relacions significatives) alhora que formalitza la seva consciència de l'objecte imaginari, no estàtic sinó dinàmic, que és el poema; d'altra banda, desenvolupa i explicita aquesta poètica amb l'anàlisi de textos dels més diversos autors, clàssics i contemporanis.
Més endavant, Ferraté revelà la fecunditat de la pràctica analítica més escrupolosa, aquest cop desproveïda de cap component teòric explícit d'ordre general, en un estudi capital, Lectura de «La terra gastada» de T.S. Eliot (1977); al mateix temps, explicava els principis que regulen el funcionament de l'art de Josep Carner (al volum Poesia del qual dedicà el 1976 un assaig de gran transcendència) en els pròlegs a les seves edicions de Auques i ventalls (1977) i de La primavera al poblet (1979). Aquests últims treballs, al costat de tots els altres que Ferraté dedicà a Carner, de qui fou sempre un lector entusiasta i fidel, es troben reunits a Papers sobre Josep Carner (1994) -germà del volum Papers sobre Carles Riba (1993), que inclou la reedició de Carles Riba, avui i més coses-.
La creació poètica de Ferraté, que es vol i es manté al marge dels corrents imperants en la poesia catalana contemporània, va anar mereixent cada cop més atenció per part dels lectors i dels crítics. D'ençà del 1985, Ferraté tingué una presència considerable a la premsa del país, reflectida en els reculls Provocacions (1989), Apunts en net (1991) i Opinions a la carta (1993). Publicà també el volum Jaime Gil de Biedma: Cartas y artículos (1994) i edità la major part de l'obra pòstuma del seu germà, Gabriel Ferrater.
Extret de: Nou diccionari 62 de la literatura catalana