Laboratori d'Anàlisi i Gestió del Paisatge

Paisatge Costa Rica

Contacte

Laboratori d'Anàlisi i Gestió del Paisatge
Universitat de Girona
Facultat de Lletres
Dep. de Geografia
Pl. Ferrater Mora, 1
17071 Girona

Telèfons
+34 972418999
+34 972418054

Fax
+34 972418230

Email
E-mail dir.lagp@udg.edu

 Enllaços externs


 

 

Observatori del Paisatge

 

 

Revista Paisajismo

 

 

UNISCAPE

 

 

Blog Josep Gordi

Projecte Paisatge Costa Rica

 

Costa Rica 

 Mapa interactiu de Costa Rica

TamarindoJacóCahuitaQuepos

 

 

Des de l'any 2004 el LAGP col·labora amb la Escuela de Ciencias Geográficas de la Universidad Nacional de Costa Rica en diferents projectes docents i de recerca. Actualment s'està treballant en una recerca finançada per la Agencia Española de Cooperación Internacional (AECI) per descriure les característiques del paisatge litoral en diferents localitats costaneres (Tamarindo, Jacó, Quepos, Cahuita) i espais naturals (Fila Brunqueña) i com la seva transformació afecta els processos ecològics i els valors paisatgístics.

 

Geografia de Costa Rica

 

Costa Rica està situada al sector més estret del gran istme centreamericà. Per la seva posició geogràfica, entre els 8º i els 10º de latitud nord, li correspondria estar sota el domini del clima tropical humit-sec (d’acord amb la tipologia dels climes del món establerta per Heinrich Walter). Un clima que es caracteritza per presentar un règim de temperatures similar durant tots els mesos de l’any, amb mitjanes mensuals sempre per sobre els 20º, i per l’aparició de dues estacions de tipus pluviomètric: l’estació seca o el que els “ticos” anomenen “l’estiu”, de novembre a maig (la temporada alta en els establiments turístics), i l’estació plujosa o “hivern”, que s’estén entre el juny i l’octubre. La oscil•lació anual del cinturó de baixes pressions equatorials (també conegut com a Zona de Convergència Intertropical –ZCIT-) és el fenomen que provoca l’alternança entre les dues estacions. Quan les baixes pressions estan situades sobre la latitud del país es produeixen les pluges abundants, mentre que l’estació seca apareix quan el cinturó de baixes pressions s’ha desplaçat cap el sud.


Però la particular orografia de Costa Rica, amb una alineació de muntanyes, moltes d’elles d’origen volcànic, que travessa de nord a sud el país introdueix modificacions en el que seria el clima zonal descrit. En realitat el clima tropical humit-sec només s’observa a la regió de Guanacaste, situada a l’extrem nordoccidental del país (Pacífic nord). La presència d’una llarga estació sense pluges, entre els mesos de desembre i abril, condiciona l’aparició d’un bosc tropical caducifoli en el qual moltes espècies perden la fulla durant l’estació seca, i l’aparició de morfologies que recorden els paisatges de les sabanes.


Un conjunt de serralades divideix el país en dos vessants: l’atlàntic o vessant del Carib i el Pacífic. Per una banda, les elevacions muntanyoses, amb altituds que superen sovint els 2000 m i arriben fins els 3800 en el Cerro Chirripó, el sostre del país, fan de barrera orogràfica als vents alisis que bufen des de l’oceà Atlàntic, fet que provoca una elevada pluviositat durant tots els mesos de l’any en aquest vessant. El clima de la regió no presenta estació seca, és molt humit durant tot l’any –i càlid-, i per tant s’assimila al clima equatorial (Walter l’anomena: clima equatorial de les costes sotmeses als vents alisis). La vegetació que s’hi fa és la selva plujosa (evergreen rainforest), però a mesura que s’ascendeix per les muntanyes, la composició d’espècies canvia en relació amb la influència que exerceixen paràmetres com la disminució de les temperatures i l’aparició de nivells de boires.


A la regió del Pacífic sud, diversos fenòmens climàtics contribueixen també a l’aparició d’un clima de tipus equatorial que permet l’establiment de la selva plujosa. Per una banda, entre el maig i l’octubre es troba sota la influència de la ZCIT que provoca pluges abundants, com a la resta del país. Quan la ZCIT s’ha retirat cap el sud, (entre novembre i abril) permet l’entrada als vents contra-alisis, que procedeixen del Pacífic i que descarreguen precipitacions elevades al trobar la barrera orogràfica central abans esmentada, amb l’efecte d’impedir també l’aparició d’una estació seca a la regió. La conca dels rius Térraba i Sierpes i la Península d'Óssa, es localitzen en aquesta regió que hostatja els Parcs Nacionals de Piedras Blancas i de Corcovado. En la desembocadura del sistema Térraba-Sierpes es troben els boscos de manglar més extensos de Costa Rica.

 

En el centre geogràfic de Costa Rica es troba la Vall Central: una depressió tectònica oberta en el cor del sistema muntanyenc que creua el país. Entorn de les ciutats històriques de San José, Cartago, Heredia i Alajuela s'ha articulat una vasta àrea metropolitana que ha engolit una munió de petits nuclis de població fins a configurar un extens continu urbà en el qual viuen, treballen i es desplacen diàriament al voltant de 4 milions de persones, el 90% de la població total de Costa Rica.

 

A la Vall Central les altes temperatures pròpies dels climes tropicals són suavitzades per l'altitud (1200 m) fet que sens dubte va influir en que aquesta fos la primera zona on es van assentar els colonitzadors de la corona de Castella. La fertilitat dels sòls volcànics va facilitar l'establiment de zones de cultiu i posteriorment l'expansió dels cafetals, afavorits pel clima tropical d'altura, avui en reculada per l'expansió dels assentaments urbans.

 

JPF