GALI - Salut

Xinès

Contacte

Plaça Ferrater Mora, 1

2n pis

17071 Girona

Telf. 972.41.88.20

gali@udg.edu


Xinès

Guia de conversa-XINÈS 
 
1. El cos humà

 

2. Relacions entre les parts del cos i les emocions o els estats patològics

 

Trobem diferències entre les llengües en les relacions que estableixen entre certes parts del cos i determinades emocions o estats psicològics. En català solem relacionar-los amb el cor (trencar el cor a algú vol dir causar-li una gran aflicció); però això no ha de ser igual en totes les llengües, que poden tenir el fetge o un altre òrgan intern com a seu de les emocions. Notem que en català, quan volem dir a algú que no s’amoïni gaire per alguna cosa, li diem: no t’hi posis pedres al fetge!, i si fem un gran esforç correm el risc de treure el fetge per la boca. En canvi, sentiments com l’amor o l’angoixa, els situem més aviat al cor, igual que alguns estats físics relacionats amb l’aparell digestiu (coragre).
 
En la cultura xinesa la vesícula biliar o bufeta de la fel, dan, és un òrgan amb una simbologia important, en el qual es considera que es troba el coratge, el valor, l’audàcia. Una anècdota il·lustra el paper destacat que té en aquesta cultura.
 
Un investigador xinès que vivia als Estats Units va contraure una malaltia a la vesícula biliar. El metge va comunicar a l’afectat i la seva dona que caldria tractament quirúrgic. Després de l’operació els va explicar que li havien extirpat la vesícula. El malalt i la seva dona van quedar commocionats i sorpresos perquè el metge no els ho havia dit abans de l’operació. Possiblement la causa d’aquesta sorpresa es va originar en un malentès, ja que quan el metge els va dir que caldria fer tractament quirúrgic l’extracció de la vesícula biliar es donava per entesa; la parella xinesa, però, no ho va entendre així.
 
Segons un refrany xinès, “Tot sembla difícil a algú sense vesícula biliar”. En aquesta llengua també es diu que “el cos d’un heroi és tot vesícula biliar”. S’entén, doncs, la reacció de la parella xinesa.
 
La importància de la vesícula biliar respon al paper que se li atorga en la medicina xinesa, on es considera l’òrgan de la justícia, d’on emanen els judicis i les decisions, i per això determina l’atreviment o la timidesa d’una persona. Aquell que té una vesícula forta és probable que tingui calma davant l’adversitat, el perill o la tragèdia. Aquell que té una vesícula feble és probable que pateixi confusió emocional sota l’impacte d’estímuls negatius, i, per tant, és més probable que tingui insomni i malsons, per exemple.
 
En aquesta tradició, la vesícula està estretament vinculada al fetge: la malaltia de l’un afecta l’altre. Psicològicament, el fetge és l’òrgan que s’ocupa de la contemplació i la reflexió, però el judici i la decisió corresponen a la vesícula. També té una relació especial amb el cor, xin, l’òrgan que governa les activitats mentals i psicològiques. D’altra banda, el cor en la tradició xinesa és l’òrgan que guia el pensament i el comportament, però també emmagatzema els sentiments; és la seu de les activitats cognitives i afectives. Això contrasta amb la clara dicotomia que s’estableix en les cultures occidentals entre el cap i el cor.

 

Font: Nin Yu, From Body to Meaning in Culture. Amsterdam / Philadelphia: John Benjamins Publishing Company.


3. Signes, símptomes, malalties i tractaments

 

Després del part les dones xineses fan repòs durant un mes, en el transcurs del qual han de limitar el contacte amb l’aigua, especialment l’aigua freda, i amb l’aire.  No s’han de rentar el cap, no han de sortir de casa si no cal i s’han de protegir del fred; tampoc no han de fer feines domèstiques. Habitualment la mare o la sogra es fan càrrec del nadó durant aquest període. Segons la medicina tradicional xinesa, després del part la dona es troba en un estat dominat pel yin; la família l’ha de cuidar i li ha de donar menjar yang (tonificant) per restablir l’equilibri ying-yang.

 

En l’àmbit de la salut mental, a més de la barrera idiomàtica, cal tenir en compte la diferent conceptualització del binomi cos-ment entre les medicines occidental i xinesa. En la medicina occidental hi ha una concepció dualística de cos i ment que separa els problemes físics i psicològics en dos orígens diferenciats. En la medicina xinesa, en canvi, hi ha un concepte unitari de la relació cos-ment: tant les malalties físiques com les mentals s’atribueixen a un desequilibri orgànic; els símptomes físics i mentals estan sotmesos a una influència simultània i mútua. 
Un exemple és la depressió. Segons la medicina xinesa, com hem vist, el cor (xin), a més de la funció cardiovascular, és la seu de la funció mental i emocional. Per això, en un primer moment, un pacient amb problemes depressius sovint refereix símptomes somàtics al professional de la salut, com ara mal al pit, cansament o gastritis, de manera que el problema psíquic o emocional queda emmascarat.
 

Font: Mediación intercultural en el ámbito de la salud, Fundación ”la Caixa”, 2009.



4. Tabús i creences

 

5. Termes de parentiu

 

Les paraules que es refereixen als membres d’una família no sempre es poden traduir per una paraula que sigui del tot equivalent en una altra llengua. En xinès:

 

 gēgē / jiějiě
 'germà / germana gran'
 dìdì / mèimèi
 'germà / germana petit/-a'

 

No hi ha una paraula que es refereixi a tots els germans / germanes: sempre s’és o germà gran, o germà petit.

 

 

gē gē / xiōng
    germà gran
dì dì / dì
    germà petit
jiě jiě
    germana gran
mèi mèi
    germana petita
jiě mèi
    germanes (grans i petites)
xiōng dì
    germans (grans i petits)
xiōng dì jiě mèi
    germans (tots)
 
 
ér zǐ
    fill
zhǎng zǐ
    fill gran (primogènit)
nü ér 
    filla
zhǎng nü
    filla gran (primogènita)
ér nü
    fills (fills i filles)
 
 
biǎo gē
    cosí gran per part de mare
biǎo dì 
    cosí petit per part de mare
táng gē
    cosí gran per part de pare
táng dì
    cosí petit per part de pare
biǎo jiě  
    cosina gran per part de mare
biǎo mèi
    cosina petita per part de mare
tang jiě
    cosina gran per part de pare
tang mèi
    cosina petita per part de pare

 

El següent fragment de Beltrán i Sáiz ens pot ajudar a entendre el perquè d’aquesta diversitat:
 
Hom sempre és o bé germà gran o bé germà petit, en xinès no existeix una paraula específica que signifiqui simplement ‘germà’, sinó que hi ha paraules diferents per a cada posició: gege o xiong (germà gran), didi (germà petit), jiejie (germana gran), meimei (germana petita). Per dir ‘germans’, en plural, hom fa servir una barreja de tots els termes: xiong di jiemei. I el mateix passa per a la generació anterior; per exemple, el germà gran del pare será el bobo o daye, mentre que el germà petit del pare es diu shushu. L’existència de termes de parentesc específics i diferenciats que indiquen un contrast d’edat entre els germans, implica   que la posició, els deures, les obligacions i les responsabilitats de cadascun d’ells varia.
 
Joaquín Beltrán i Amelia Sáiz (2001), Els xinesos a Catalunya. Barcelona: Jaume Bofill i Editorial Altafulla, pàg. 33.

 

 

Els noms de persona

 
En xinès, el cognom va abans que el nom. Cal tenir-ho present per evitar confusions i errors. D’altra banda, tradicionalment l’edat es calcula des de la concepció (xusui) i no pas des del naixement. Quan es visita un nen, per tant, és necessari aclarir-ne l’edat.


Font: Mediación intercultural en el ámbito de la salud, Fundación ”la Caixa”, 2009.


Qualsevol paraula pot servir com a nom propi de persona. Hi ha noms que tradicionalment són masculins i d’altres que són femenins, però no hi ha cap problema per fer-los servir per al sexe contrari al tradicional. A continuació reproduïm uns quants noms xinesos:

 

 Masculins

    Femenins 

 Sān      
‘muntanya’  
    Huā     
‘flor’ 
 Tiě      
‘ferro’
    Yǔ       
‘pluja’
 Shù      
‘arbre’
    Xiāng   
‘fragant’
 Shí      
‘pedra’
    Yuè     
‘lluna’
 Lóng    
‘drac’
    Yù        
‘jade’
 Qiáng  
‘fort’
    Tián     
‘dolç(a)’

 

       

Una altra cosa important relacionada amb els noms de persona que s’ha de tenir en compte és que no es poden cridar pel nom els pares, els sogres, els oncles, els avis, els germans grans ni, en general, cap persona de més edat.

 


6. Termes bàsics per als colors

 

 

7. Espai i temps

 

Molts dels termes que fan referència al temps deriven de termes referits a l’espai. De l’aquí / allà passem a l’ara / aleshores. Per això podem arribar cap allà a les cinc o recordar el que vam fer un any endarrere. En totes les llengües el temps és una línia recta on el punt de referència és l’ara.
 
En català la línia temporal té una orientació horitzontal (podem pensar en els bons temps que han quedat enrere o mirar endavant, cap al futur) i la nostra gestualitat va d’acord amb aquesta concepció temporal. En xinès també es parla del temps en termes de ‘davant’ (quian) i ‘darrere’ (hòu), tot i que l'orientació és la inversa (davant hi ha el passat i darrere el futur). Però, alhora, també es fan servir metàfores espacials que revelen una línia temporal vertical. Així, shàng (amunt) i xià (avall) es fan servir habitualment per parlar sobre l’ordre d’esdeveniments, setmanes, mesos, etc.; el primer (amunt) es correspon amb el nostre darrere-abans i el segon (avall) es correspon amb el nostre davant-després. La gestualitat també coincideix amb aquesta orientació vertical.

 

        
shàng ge yuè
 
el darrer mes o el mes anterior
 
 
xià ge yuè
 
el proper mes o el mes següent


La concepció espacial del temps en xinès s’ha descrit com una creu formada per la línia horitzontal i la vertical, amb dues orientacions i quatre direccions (amunt, avall, endavant i endarrere) que divergeixen des del centre de la creu.

 

Fonts: 

Lera Boroditsky (2001), «Does Language Shape Thought?: Mandarin and English Speakers’ Conceptions of Time», Cognitive Psychology 43, 1-22.

Ning Yu (2012), «The metaphorical orientation of time in Chinese», Journal of Pragmatics 44, 1335-1354.

 

 

8. Parts del cos, espai i temps: oralitat i gestualitat 

 

 

9. Comptant amb els dits i les mans

 

Totes les cultures fan servir els dits i les mans per comptar (d’aquí els nostres dígits). Però els gestos associats a cada número poden variar molt d’una llengua a una altra. Per als haussa (Nigèria i Níger), per exemple, ‘cinc’ s’expressa amb el puny tancat i ‘deu’ amb les dues mans juntes amb tots els dits aparellats; la mà estesa és un signe de maledicció. En xinès es pot comptar fins a 10 amb una sola mà; hi ha tres maneres d'expressar el número 10:

 

 

Els gestos en wu són els mateixos, tot i que els mots canvien:

 

 

En el vídeo següent  podem veure com compta ràpid amb les mans una persona d'origen xinès:

 

 

 

 

Els números 8 i 4
 
A la Xina, com en la major part de cultures, hi ha números que s’associen a la bona sort i d’altres que tenen connotacions negatives. Sovint la raó es troba en la similitud entre el nom del número i altres mots de la llengua. Així, el 8 (八) és un bon número en la tradició xinesa perquè s’assembla a la paraula que significa ‘pròsper’ (發) o, en algunes varietats, ‘fortuna’. També hi ha similitud visual entre dos vuits (88) i el shuāng xĭ ‘doble alegria’ (囍), un motiu decoratiu popular compost per un caràcter estilitzat repetit (喜), el qual significa ‘alegria’ o ‘felicitat’.

 

És per això que la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics de Pequín va començat el 08/08/08 a les 8 hores, 8 minuts i 8 segons. I la ruta d’Amsterdam a Hong Kong de la KLM duu el número  KL888.

 

El número 4 (四, ), en canvi, es considera desafortunat perquè és gairebé homòfon amb la paraula que significa ‘mort’ (死, ). Per això hi ha línies de productes que se salten el 4 (com la gamma de telèfons Nokia) i hi ha edificis on no hi ha un planta quarta (de la mateixa manera que en alguns països occidentals no hi ha una planta número 13).

 


A Hong Kong, alguns gratacels ometen tots els pisos que tenen un 4 (4, 14, 24, 34...) i tots els compresos entre el 40 i el 49. Així, doncs, un edifici que tingui una planta 50 pot tenir en realitat tan sols 35 pisos. Als números 5, 6 i 7, també se’ls atribueixen connotacions negatives.

 

 

10. i no a la parla i en el llenguatge gestual: quan vol dir no i no vol dir , o el cap es mou al revés

 

Les respostes a algunes preguntes que contenen un no poden ser respostes al revés de com ho fem en català. En xinès:
   
                       -No has tingut febre?                  -No has tingut febre?   
                       -Sí  (= no)                                     -No  (= sí)
                       (=Sí, és cert que                           (=No, no és cert que
                       no n’he tingut)                             no n’he tingut)
                       
                       -Aquestes són les pastilles que t’has pres? / Ho has entès?
                       -Sí.

 

Pot ser que , però també pot ser que no: pot ser que no siguin les pastilles que s’ha pres o que no hagi entès res. Respondre no a una pregunta tancada (de resposta / no) seria considerat molt ofensiu cap a una persona estrangera (o que es pugui considerar que té un “estatus” superior).