GALI - Salut

Aimara

Contacte

Plaça Ferrater Mora, 1

2n pis

17071 Girona

Telf. 972.41.88.20

gali@udg.edu


Aimara

 

1. El cos humà

 

2. Relacions entre les parts del cos i les emocions o els estats patològics

 

 
3. Signes, símptomes, malalties i tractaments

 

 

4. Tabús i creences


El susto és una patologia popular, freqüent a la zona andina, que provoca malaltia i fins i tot la mort. En les cultures quítxua i aimara, l’individu es compon de tres ànimes, una de les quals és l’ajayu, que quan es desprèn del cos provoca la malaltia del susto. Un dels primers símptomes del susto és la diarrea.

 

La malaltia de la gloria apareix quan cau un llamp i el fum entra dins la persona. El tro espanta la persona. Aquesta patologia provoca tos, febre i afebliment. Pot causar la mort i només por tractar-la un terapeuta tradicional mitjançant una cerimònia ritual.

L’orejo o orejeadura és una patologia popular que apareix quan l’olor d’un mort (humà o animal) entra dins la persona. Es considera un motiu de mort freqüent entre els nens; per això les dones embarassades no van mai al cementiri.
 
En la cultura quítxua i aimara l’escalfor és molt important perquè un part vagi bé i la partera no pateixi sobreparto, considerat una de les causes de mort principal en les dones. L’enterrament de la placenta després del part és també molt important per augurar un bon futur al nadó acabat de néixer.

 

Les neteges energètiques de les habitacions i els llits de persones malaltes o que hagin mort es consideren necessàries a l’àrea andina per eliminar-ne les males energies, com expliquen els testimonis següents:

 

«Esa energía del muerto, del enfermo que ha pasado por esa cama, hay que limpiar, eso sino se lo queda el siguiente que se acuesta y a veces de la cama no más es que el enfermo empeora y no sana.» (Terapeuta tradicional. El Alto)

 

«Sería muy bueno que los dejaran hacer limpias dentro del hospital. Eso nos ayudaría harto. Y también con el susto, porque en los hospitales hay mucho accidentado y esos hay que tratar de susto.» (Terapeuta tradicional. Potosí)

 

«Yo estoy peor desde que he entrado aquí, yo creo que está el espíritu de la persona anterior en esta cama. Yo siento una angustia a la noche que no es normal, no es de aquí, no es mía… Talvez el anterior de esta cama se ha muerto aquí. Aquí hace falta que los jampiris limpien, hacen falta limpias en los hospitales y eso no lo tienen en cuenta y es muy importante para que nos podamos sanar. Ni las ventanas abren en el hospital.» (Dona,  20 anys, internada a ginecologia a l’hospital Bracamonte)

 

Font: Susana Ramírez Hita, Calidad de atención en salud. Prácticas y representaciones sociales en las poblaciones quechua y aymara del altiplano boliviano. La Paz: OPS/OMS, 2010.

 

En la medicina tradicional aimara de l’altiplà bolivià els yatiris, és a dir els sanadors, distingeixen entre «malalties de la gent» i «malalties del metge». Ells curen les «malalties de la gent», però no poden fer res si es tracta de «malalties del metge», a les quals en algunes zones es fa referència amb termes com «operació», «transfusió» o «injecció». Aquests termes destaquen l’orientació vers el cos del malalt i els tractaments corporals agressius propis de la medicina occidental. En contraposició, les malalties més greus des de la perspectiva aimara no són les que afecten el cos, sinó les que afecten les seves entitats anímiques: ajayu, animu i coraje, que es coneixen com kimsa ch’iwis ‘les tres ombres bessones’, i que poden perdre’s i provocar d’aquesta manera patiments i malalties. Segons el concepte aimara de persona o d’ésser humà (jaqi), la salut depèn de l’equilibri adequat entre els cos i aquestes tres entitats anímiques.

 

Font: Mediación intercultural en el ámbito de la salud, Fundación ”la Caixa”, 2009.

  
5. Termes de parentiu

 

 
6. Termes bàsics per als  colors

 

  
7. Espai i temps

 

  

8. Parts del cos, espai i temps: oralitat i gestualitat

 

Molts dels termes que fan referència al temps deriven de termes referits a l’espai. De l’aquí / allà passem a l’ara / aleshores. Per això podem arribar cap allà a les cinc o recordar el que vam fer un any enrere. En totes les llengües el temps és una línia recta on el punt de referència és l’ara. Habitualment, en aquesta línia el futur se situa davant, mentre que el passat queda darrere.

 

En aimara, en canvi, el passat s’anomena nayra timpu ‘el temps de l’ull’, és a dir, el temps davant dels meus ulls, i demà es diu ‘el dia de darrere’, el dia que tinc darrere. Així doncs, per a la comunitat aimara la línia temporal està orientada cap endarrere, i no cap endavant com en la nostra llengua.

 

La gestualitat està d’acord amb aquesta conceptualització de l’espai. Els parlants d’aimara gesticulen cap endavant quan parlen del passat i cap endarrere quan parlen del futur. Per mirar cap al futur, giren el cap enrere per sobre de l’espatlla esquerra.

 

Aquesta concepció temporal, però, està sent substituïda per l’occidental a causa de la influència intensa de l’espanyol, que posa en dubte la mateixa supervivència de la llengua aimara, si més no en algunes zones.

 

Fonts:

Kevin Ezra Moore (2011), «Ego-perspective and field-based frames of reference: Temporal meanings of FRONT in Japanese, Wolof, and Aymara», Journal of Pragmatics 43, 759–776.

Núñez, Rafael; Sweetser, Eve, (2006), «With the future behind them: convergent evidence from Aymara language and gesture in the crosslinguistic comparison of spatial construals of time», Cognitive Science 30 (3), 1–49.

 

  
9. Comptant amb els dits i les mans

 

  
10. Sí i no a la parla i en el llenguatge gestual: quan sí vol dir no i no vol dir sí, o el cap es mou al revés