Recull d'articles

Números anteriors

Totes les entrades

Subscripció

Articles

Sostenir un Sistema Sanitari Equitatiu

Victòria Camps

Catedràtica en Filosofia

 

La protecció de la salut és un dels drets fonamentals de la Declaració Universal de Drets Humans de 1948. L’estat del benestar, allà on existeix, ha anat bastint uns sistemes sanitaris que procuren l’accés i el tractament igual per a tota la ciutadania. Un dels grans principis de la bioètica és el de justícia. Però si és cert que els altres principis –no maleficència, beneficència i autonomia- han estat àmpliament estudiats i interpretats, el principi de justícia té un desenvolupament insatisfactori. La protecció de la salut per a tothom ha començat a trontollar tan bon punt ens hem topat amb una crisi econòmica que forçava a retallar la despesa pública. Els  drets socials han estat els més damnificats fins a l’extrem que el futur d’un model social equitatiu se’ns presenta com insostenible. Als immigrants sense papers se’ls qüestiona el dret a la tarjeta sanitària, escassegen els professionals sanitaris, no hi ha prou centres d’atenció primària i augmenten les llistes d’espera. Només qui s’ho pot permetre solventa els inconvenients amb una assegurança privada que cobreix les insuficiències de la sanitat pública. L’equitat no està garantida.

No es tracta de lamentar-ho, sinó de plantejar-se seriosament com ha de ser un sistema sanitari equitatiu: universal i sostenible. Si seguim creient que la protecció de la salut és un dret, els estats han de garantir aquesta protecció passi el que passi. Per això és urgent debatre quin model hem de construir perquè sigui just de veritat. Cal analitzar  què falla en el model actual i què pot contribuir a millorar-lo.

Una de les crítiques freqüents és la manca d’eficiència del sistema. Una institució és eficient si utilitza plenament els recursos i els equipaments de que disposa. Per assolir aquest objectiu, cal planificar bé, procurar que, per exemple, no sobrin llits allà on no hi ha malalts. Durants els anys de creixement econòmic s’han pres masses decisions sense una valoració adequada de la seva necessitat. Sobren hospitals, diuen alguns, i falten centres d’atenció primària. El ple rendiment dels hospitals, d’una altra banda, és qüestionable.

En segon lloc, els recursos son i sempre seran limitats. Especialment els sanitaris, que no tenen sostre. Sempre es podran incloure més prestacions a la cartera de serveis, i sempre hi haurà tècniques i tractaments innovadors. És inevitable posar límits i fer-ho no és senzill. El criteri ha de ser millorar l’equitat que, com va dir John Rawls, consisteix en protegir especialment als que més ho necessiten. Les diferències en l’accés als bens bàsics son inevitables perquè les societats son desiguals. La pregunta és quines diferències mereixen més atenció perquè el sistema mantingui l’equitat.

Atesa l’escassesa de recursos, una qüestió que tenim sobre la taula és la difícil compatibilitat entre públic i privat. Si la gestió privada millora l’eficiència, ho fa necessàriament a costa de l’equitat? Com introduir millores sense tornar a la doble línia de sanitat pública per als pobres i privada per als rics, que s’ha d’evitar tan si com no?

Crec que son aquestes les preguntes que cal que ens fem, a tots els nivells, desde la política, la dedicació dels profesionals i l’utilització que del sistema sanitari fem tots plegats, si volem que el dret a la protecció de la salut no sigui un un mer desig no satisfet. Son qüestions la resolució de les quals no depen només de decisions legislatives. Afecten al dia a dia, ens afecten a tots. Si demanem valentia als governants perquè prenguin decisions impopulars, també hem de demanar als governats sensibilitat cap el bé comú.