Recull d'articles

Números anteriors

Totes les entrades

Subscripció

Articles

Salut espiritual. Teoria i pràctiques

Mariola Bernal Solano

Doctora en Antropologia Mèdica. Universitat Rovira i Virgili.

Consultora en Estudis de Salut.


L'interès per l'espiritualitat i la seva influència en la salut ha emergit amb força en els últims anys com a dimensió fonamental i necessària en l'objectiu de millorar la qualitat i sostenibilitat dels serveis sanitaris mitjançant una cura integral, centrat en el pacient i amb compassió. Avancem així cap a una comprensió holística de la salut en reconèixer la seva naturalesa tetra dimensional: física, emocional, social i espiritual. La dimensió espiritual, fins ara únicament reconeguda en el final de la vida, és avui reclamada per la seva integració de forma transversal a totes les fases i nivells de l'assistència sanitària. L'OMS ha començat a assenyalar la seva utilitat com a enfocament preventiu, diagnòstic i de rehabilitació, alhora que posa de manifest l'estalvi que suposaria una atenció integral en la despesa dels governs.

Un indicador d'aquest interès és la quantitat de centres de recerca en salut, espiritualitat i religió que han sorgit en les últimes dècades principalment en el món anglosaxó. Derivant en un augment exponencial del nombre de publicacions científiques, l'evidència confirma que l'espiritualitat és una necessitat del pacient, que afecta les decisions sobre la cura de la seva salut, al curs de la seva malaltia, i la seva qualitat de vida, entre d'altres. La massa de coneixement generada per aquestes investigacions està facilitant la seva incorporació de forma progressiva a l'atenció sanitària d'alguns països. Exemples d'això són l'elaboració de la història espiritual dels pacients, la inclusió de consellers espirituals en els equips mèdics, la creació d'espais interreligiosos en els dispositius sanitaris o de programes de ioga i / o meditació com a part del tractament de moltes malalties cròniques , tant en hospitals com en centres de salut. Tot això passa al mateix temps que la formació en espiritualitat dels professionals sanitaris. Mentre que la majoria de les universitats de medicina nord-americanes inclouen en el currículum acadèmic la formació en espiritualitat, en el nostre país és un tema l'interès tot just comença a emergir.

Hi ha la necessitat de desmitificar la paraula espiritualitat, per deixar d'identificar-la únicament amb religió i alliberar-la d'unes connotacions que l'han anat distanciant de la ciència i la medicina occidental a la que fins fa no tant va estar lligada. De fet, les principals limitacions que troben els estudis -majorment quantitatius- en la matèria se centren al voltant de la necessitat d'una definició àmpliament consensuada d'espiritualitat, i estretament lligada amb això, al desenvolupament dels instruments metodològics que captin amb més precisió aquesta dimensió. Davant la imparable i copiosa construcció d'escales que intenten mesurar les relacions entre espiritualitat i salut, l'abordatge qualitatiu es presenta com a especialment valuós per a aprofundir en una major comprensió des d'un enfocament diacrònic i basat en la subjectivitat.

No estem parlant d'un tema nou, sinó d'una dimensió oblidada. El desenvolupament de la biomedicina i la tecnologia mèdica en el món occidental ha conduït a progressos indiscutibles en els nostres nivells de salut, però també s'ha ensopegat amb limitacions que tenen a veure amb el anteposar la malaltia a la persona malalta, el tractament al tracte, el metge al pacient, i, per tant, el cos a l'ànima. Tenim ara a les nostres mans la missió de recuperar una part essencial de nosaltres, i construir així una millor assistència sanitària per a tothom.