Si el contenido no está traducido, puede usar la herramienta de traducción automática

Selección de noticias

Cerca de notícies


  

Archivo de noticias

04/07/2014
Estudien la situació dels museus catalans en els primers anys del franquisme
imatge

La tesi doctoral de Maria de Lluc Serra descriu la situació dels museus catalans durant el primer franquisme, al mateix temps que analitza la seva funció social. La recerca l’ha dut a terme a partir de fonts inèdites, per la qual cosa els resultats il·luminen una realitat que fins ara era molt poc coneguda.

“De seguida que va acabar la guerra civil, els museus, van tornar a obrir les seves portes, però no sabíem si només resultaven uns espais oberts al públic o si realitzaven alguna activitat i, amb la recerca que hem fet, ara, ho podem explicar”, assegura la historiadora de l’art Maria de Lluc Serra, autora de la tesi Els museus catalans en els primers anys del franquisme. Anàlisi de la utilització dels centres museístics catalans en el període 1939-1947. La recerca de Serra ha estat dirigida per Gabriel Alcalde, professor de la UdG i expert en l’estudi de la utilització dels museus, que destaca el fet que la documentació que ha servit de base per a la recerca, i que procedeix dels arxius del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional (SDPAN), havia romàs inèdita fins ara.

“El nou règim va incorporar ben aviat els museus en la nova estructura i els va sotmetre al seu control ideològic”, explica la investigadora. L’instrument per exercir el control va ser, òbviament, el SDPAN, una de les primeres funcions del qual va consistir en la restitució dels elements patrimonials als seus propietaris al mateix temps que depurava els càrrecs tècnics i de gestió, substituint-los per uns altres afectes al nou règim.

Pel que fa a les restitucions i depuracions que va dur a terme l’SDPAN, aquestes, es van caracteritzar per fer-se d’una manera ordenada i discreta, perquè els museus, com ha posat de manifest la recerca, “eren institucions vinculades als sectors més conservadors de la societat”. L’anàlisi de la documentació ha aclarit l’itinerari que van seguir un bon nombre de les obres, des dels dipòsits de la Generalitat fins als museus, dels quals les havien tret per preservar-les de les violències de la guerra. Només una petita part no va ser retornada, obres d’un escàs valor patrimonial. La documentació també ha demostrat que, el fet que els museus fossin considerats unes institucions conservadores, va fer que la depuració dels càrrecs de gestió fos menys intensa que la que, el franquisme, va dur a terme en altres àmbits professionals. L’inventari de càrrecs que ha dut a terme la investigadora revela la substitució de gestors de centres, afectes al règim, però també continuïtats.

Molt aviat, els museus van començar la programació d’activitats per al públic. El volum y les característiques de les activitats depenien de les particularitats i possibilitats de cada centre i consistien en conferències, exposicions temporals, concursos o publicacions de llibres, com va ser el cas del cicle de conferencies organitzades pel Museu Arqueològic de Girona, el 1942. El compliment de les funcions de l’SDPAN a Catalunya estava assegurat per la figura del Comisario, la presència del qual, en les celebracions artístiques, va ser més que notòria, però com ha posat de manifest Serra, l’actuació del servei no hauria estat possible sense les aportacions d’un important nombre de col·laboradors. De tota manera, malgrat el col·laboracionisme, “l’activitat sempre va topar amb una constant falta de recursos econòmics, la qual cosa la reflecteixen els documents que, des de la Comisaría de Barcelona, s’enviaven cap a la Comisaría General, en un context general de falta de recursos en què es movia l’SDPAN”, explica.

La recerca també ha revelat com les reobertures dels museus es presentaven com a inauguracions, envoltades de tanta pompa i boato com els ho permetien les circumstàncies, per tal de fer créixer el prestigi del règim, tot i que el cens d’institucions que ha dut a terme Serra ha demostrat que la creació de nous museus en els primers anys del franquisme va ser molt reduïda i, encara més, no representaven sinó la concreció de projectes del règim anterior. També ha observat que els discursos expositius dels museus van adaptar-se als requeriments de la nova situació, especialment a Catalunya, “on els museus van confegir els fons, que bàsicament no havien canviat, per tal de manifestar la ideologia del nou règim.”

El resultat va ser que els museus catalans van esdevenir unes organitzacions perfectament integrades en la nova estructura política i cultural, perquè, “malgrat que el règim franquista va tornar reobrir els museus molt aviat, no hi va parar una altra atenció que no fos la d’utilitzar-los com a elements de propaganda”, conclou la historiadora de l’art.