Recull de notícies

Cerca de notícies


  

Recull de notícies

16/01/2012
Josep Maria Fonalleras: “Només hauríem d’escriure allò que és imprescindible”
fonalleras

Josep Maria Fonalleras ha participat en el cicle “La llengua, avui: reptes i propostes de futur” i ha parlat de la necessitat que té d’escriure en un llenguatge curt i tibant que se situï en espais autònoms allunyats de la realitat, tot plegat, amb la finalitat de desenvolupar una narrativa intel·ligent de la qual sorgeix la fantasia en el moment més inesperat.

Entre les trenta mil paraules que explica Steiner que dominava Shakespeare i les dos mil que usava Racine, entre l’oceà verbal i la petita deu, Josep Maria Fonalleras (Girona, 1959) ha preferit situar-se en les aigües acotades, com són les del fragment, per convertir la seva escriptura en “una disciplina estàtica en què només voldria escriure allò que fos imprescindible”. Després d’afirmar que és un home segur de ben poques coses, i “encara menys pel que fa a la llengua i la literatura”, l’autor de Sis homes ha proposat la seva teoria literària que, per començar, ha dit que coincidia amb la que Jaume Cabré havia exposat en el mateix cicle uns dies enrere, que “tot plegat és una qüestió d’estil, de la manera en què t’enfrontes al text”. Ha fet èmfasi en la força dels mecanismes que té a l’abast l’autor, els de la ficció, però també en la part que hi posa el lector (ha citat Coleridge quan ha parlat de “la suspensió de la incredulitat”) que fa que, a la fi, s’hi estableixi una connexió, a la vegada que ha afirmat que “la literatura és artifici i és per la convenció que l’art esdevé un artefacte de sentit”. En definitiva, una experiència que, possiblement, farà que “el lector surti més trist, però també més savi perquè sabrà més coses del gènere humà i de si mateix”.
A través de cites pròpies i alienes, com si volgués demostrar als assistents la inseguretat des d’un bon començament manifestada, que  només sap trobar ancoratge en les paraules, Fonalleras s’ha mostrat partidari del llenguatge curt i tibant perquè “em proporciona intensitat”. A la vegada, aquest llenguatge que ha definit com a convex i cantellut, és el marc en el qual dibuixa uns uns “no-llocs” en els quals “faig poquíssimes referències a la realitat” i que, a més, són els escenaris privilegiats per desenvolupar-hi una llengua –“la meva llengua”– que d’aquesta manera pot existir sense problemes (“jo no em creia que els meus personatges poguessin parlar com es parla en un carrer”). En definitiva, uns llocs autònoms en què la llengua de l’escriptor resulta sempre versemblant i i pels quals “vaig optar perquè sent obscur podia ser universal.”