Recull de notícies

Cerca de notícies


  

Recull de notícies

24/12/2011
El judeocatalà, el dialecte que mai no va existir
jueu

La idea que va existir el judeocatalà, un dialecte del català específic dels jueus que vivien a Catalunya, ha estat acceptada i expressada per diverses fonts gairebé sense crítica. Una lectura atenta d’un document antic ha demostrat que el dialecte no va existir.

Jucef ben Zabara va ser un gironí que va viure al segle XV. Era col·lector del clavari de la comunitat jueva de la ciutat, una mena de tresorer que encara tenia unes altres funcions, com la de ser el dipositari de la clau del Call i la persona que tenia cura de l’aplicació de les normes. Per tant, Zabara era un home cultivat, acostumat a fer anar els llibres de comptes i relacionar-se amb diferents comunitats. Mai no sabrem què va fer que un dels seus quaderns de comptes, el corresponent a l’any 1443, anés a parar a l’interior d’un llibre de protocols notarials i no fos destruït, o fet miques com tots els altres, per utilitzar-ne el paper per fer gruix a les guardes dels llibres dels cristians. El fet és que el quadern de comptes de Zabara ha arribat als nostres dies gràcies al zel dels notaris catalans per conservar els seus documents i, també, pel bon criteri de l’Arxiu Històric de Girona. Ara, els doctors Francesc Feliu i Joan Ferrer, investigadors de la Universitat de Girona, l’han estudiat i han conclòs que el jueu, i amb tota seguretat la resta de la comunitat jueva de Girona, no parlava cap dialecte, sinó que parlava català. Les conclusions de la recerca han estat publicades per l’americà Journal of Medieval Iberian Studies (editat per Routledge) el mes de març.

 

Un presumpte dialecte que és el resultat de la manca de rigor

Judeocatalà és una entrada a l’Enciclopèdia Catalana. El terme fa referència a un antic dialecte del català propi dels jueus catalans. També la Viquipèdia insisteix en la seva existència i, fins i tot, l’anomena també catalànic o qatalanit. La investigació que han dut a terme Feliu i Ferrer representa una aportació científica positiva que demostra que, contràriament al que s’havia dit, els jueus catalans no tenien un dialecte propi. Els experts expliquen que l’error potser ve de quan Solomon Asher Birnbaum va escriure a l’Enciclopèdia Judaica el 1972: «A la península Ibèrica la història dels jueus arrenca el primer segle després de Crist. Aquí el catalànic es va desenvolupar a l’est, el portuguèsic a l’oest i, entre ells, el jidyó o judezmo (també anomenat ladí).» Els de la UdG han demostrat que les anotacions de Zabara contenen claus suficients per desfer el malentès. El seu quadern consta de deu pàgines, dividides en setanta-cinc paràgrafs, en què s’anoten pagaments, fets i rebuts. Es mencionen un gran nombre de jueus i de cristians, la qual cosa confirma el contacte freqüent entre els membres d’ambdues comunitats. Excloent-ne els noms de persona o de família, al document hi apareixen cent seixanta paraules catalanes. Tanmateix, la primera dificultat que ha calgut superar ha estat aconseguir una transcripció correcta, perquè l’escriptura de Zabara presenta una característica del tot inusual que la fa gairebé il·legible, que és el fet d’escriure el judaic amb lletra lligada. El tret, habitual en les escriptures cristianes i aràbigues, és rar en la jueva. La transcripció, doncs, ha estat un escull que no s’ha salvat fins ara, perquè, tot i que el document es coneixia des d’antic, no es tenia notícia del contingut. Van ser, en un primer intent, Eduard Feliu i, després de la seva mort el 2009, els dos investigadors de la UdG que van aconseguir extreure-li el suc. En efecte, l’escriptura és hebrea, però el que sorgeix darrere de la pell que són els caràcters és un gran nombre de mots catalans. La llengua, és clar, la de la Girona de mitjan segle XV, que presentava peculiaritats com la presència d’una –n final etimològica, un tret que Joan Coromines creia desaparegut de la parla des de final del segle XII.

Català amb pell jueva

El document conté, segons el criteri dels especialistes, paràgrafs d’una rellevància especial. És el cas del número 70, en què de les nou paraules escrites quatre són catalanes: «lsˇwcrym mhmwsˇbcym crwbt nd’l lprwc lhm nyblysˇ wqlyryyh wt¸wrwqsˇ» (‘per als membres dels jurats, per al seu Nadal, els donem neules, clareya i toroqs’). Els ha sorprès de manera especial l’aparició d’aquest darrer terme –toroq– que fa referència, de manera inconfusible, al torró de Nadal, tot i que és el primer i únic cop que s’ha trobat escrit d’aquesta manera. El quadern també serveix per fer recular l’origen d’alguna paraula, com passa amb el terme assessor (’sˇysˇwr), conegut per primer cop en català al Tirant lo Blanc, el 1490, i que l’anotació de Zabara fa recular cinquanta anys. Encara un altre exemple els serveix per testimoniar els intercanvis culturals. És la paraula Corpocrist (qwrpwqrysˇt¸) –celebració del Corpus Christi–, que s’havia trobat escrita en aquesta forma, per primer cop, en un document mallorquí del 1442 i tan sols un any més tard apareix en aquest gironí.

Francesc Feliu i Joan Ferrer conclouen que el quadern de comptes de Jucef ben Zabara «és el document més importat descobert fins ara per a l’estudi de la llengua parlada pels jueus de Catalunya.» Una de les característiques que fa més interessant el català del quadern, i indiscutibles les conclusions dels investigadors, és el fet que Zabara escrivia les paraules catalanes tal com les pronunciava, precisament perquè no escrivia en la llengua que parlava.